Lleixant a part l'estil dels trobadors
qui, per escalf, trespassen veritat
e sostraent mon voler afectat
perquè no em torb, diré el que trop en vós.
Tot mon parlar als qui no us hauran vista
res no valrà, car fe no hi donaran,
e los veents que dins vós no veuran
en creure a mi llur arma serà trista.
L'ull de l'hom pec no ha tan fosca vista
que vostre cos no jutge per gentil;
no el coneix tal com lo qui és subtil:
hoc, la color, mas no sap de la llista.
Quant és del cos menys de participar
ab l'esperit, coneix bé lo grosser:
vostra color i el tall pot bé saber,
mas ja del gest no porà bé parlar.
Tots som grossers en poder explicar
ço que mereix un bell cos e honest:
jóvens gentils, bons sabents, l'han request
e, famejants, los cové endurar.
Lo vostre seny fa ço que altre no basta,
que sap regir la molta subtilea.
En fer tot bé s'adorm vostra perea.
Verge no sou perquè Déu ne volc casta.
Sol per a vós basta la bona pasta
que Déu retenc per fer singulars dones.
Fetes n'assats molt sàvies e bones,
mas compliment dona Teresa el tasta,
havent en si tan gran coneiximent
que res no el fall que tota no es conega:
a l'hom devot sa bellesa encega,
past d'entenents és son enteniment.
Venecians no han lo regiment
tan pacific com vostre seny regeix
subtilitats que l'entendre us nodreix
e del cos bell sens colpa el moviment.
Tan gran delit tot hom entenent ha
e ocupat se troba en vós entendre
que lo desig del cos no es pot estendre
a lleig voler, ans com a mort està.
Llir entre cards, lo meu poder no fa
tant que pogués fer corona invisible.
Meriu-la vós. Car la qui es visible
no es deu posar lla on miracle està.
Ausiàs March.
Aquest poema està format per cinc octaves i un quartet amb versos decasíl·labs i amb cesura. La rima és creu-creuada i consonant.
qui, per escalf, trespassen veritat
e sostraent mon voler afectat
perquè no em torb, diré el que trop en vós.
Tot mon parlar als qui no us hauran vista
res no valrà, car fe no hi donaran,
e los veents que dins vós no veuran
en creure a mi llur arma serà trista.
L'ull de l'hom pec no ha tan fosca vista
que vostre cos no jutge per gentil;
no el coneix tal com lo qui és subtil:
hoc, la color, mas no sap de la llista.
Quant és del cos menys de participar
ab l'esperit, coneix bé lo grosser:
vostra color i el tall pot bé saber,
mas ja del gest no porà bé parlar.
Tots som grossers en poder explicar
ço que mereix un bell cos e honest:
jóvens gentils, bons sabents, l'han request
e, famejants, los cové endurar.
Lo vostre seny fa ço que altre no basta,
que sap regir la molta subtilea.
En fer tot bé s'adorm vostra perea.
Verge no sou perquè Déu ne volc casta.
Sol per a vós basta la bona pasta
que Déu retenc per fer singulars dones.
Fetes n'assats molt sàvies e bones,
mas compliment dona Teresa el tasta,
havent en si tan gran coneiximent
que res no el fall que tota no es conega:
a l'hom devot sa bellesa encega,
past d'entenents és son enteniment.
Venecians no han lo regiment
tan pacific com vostre seny regeix
subtilitats que l'entendre us nodreix
e del cos bell sens colpa el moviment.
Tan gran delit tot hom entenent ha
e ocupat se troba en vós entendre
que lo desig del cos no es pot estendre
a lleig voler, ans com a mort està.
Llir entre cards, lo meu poder no fa
tant que pogués fer corona invisible.
Meriu-la vós. Car la qui es visible
no es deu posar lla on miracle està.
Ausiàs March.
Aquest poema està format per cinc octaves i un quartet amb versos decasíl·labs i amb cesura. La rima és creu-creuada i consonant.
Als primers quatre versos, l'autor es queixa de que els trobadors exageren la veritat degut a la seva passió, i que ell si que dirà la veritat.
L'ojectiu d'aquest poema és descriure a una dama que per a l'autor és perfecta, i aixó és pot llegir explícitament al vers cinc.
El poeta assenyala que la dama té un cos molt bell, com podem veure al segon vers de la tercera estrofa, a més a més també parla de que la seva pell té una textura extraordinaria, això es detalla al vers dotze. En el vers vint-i-cinc també diu que ella està feta de la pasta que fa servir Déu per a fer dones singulars dient, al vers vint-i-vuit, que és perfecta.
March també fa una descripció moral, dient que el seu seny arriba fins a on altres no poden ja que gaudeix de gran subtilesa als versos vint-i-ú, vint-i-dos i vint-i-tres, que en ella la peresa s'adorm, al vers vint-i-tres i torna a dir que gaudeix d'un gran enteniment al vers trenta-dos. Als versos trenta-tres i trenta-quatre torna a lloar el seu seny.
En la meva opinió crec que la poesia de March és més personal, ja que ell només feia la descripció de la seva amada tal i com era, sense fer cap tipus d'exageració, com feien els trobadors, només dient les virtuts d'aquesta dona.
Primerament en March vol deixar clar que ell no fa cap exageració en les descripcions que farà més endavant en el poema com tenen costum els trobadors encara que el que digui potser semblarà mentida. Després descriu a la dona com una bella dama que molts homes veuen amb ull de neci però ningú com ell, un home subtil, que sí que coneix la textura de la seva pell, i que tothom coneix la seva bellesa exterior, però no molts la seva interior. A continuació diu que molts homes l'han volgut però molts s'han hagut d'abstenir-se i que el seu seny pot arribar fins a on altres no poden. A la següent estrofa torna a parlar de la seva bellesa però aquesta vegada dient que està feta de la pasta que Déu fa servir en les dones singulars i que ella arriba a la perfecció, però que encara que tingui una gran bellesa, també poseeix un gran enteniment. Seguidament segueix lloant el seu seny fent una comparació amb el règim dels venecians posant aquest en desavantatge vers el seu enteniment i la bellesa del seu cos i que qui aconsegueixi entendre-la bé ja tindrà prou amb el seu enteniment. Finalment March l'anomena Lliri entre cards i es lamenta no poder posar-li una corona, la qual, segons ell, es mereix.
